De aquí no nos movemos: LLEIDA ESPORTIU

En todo se necesita un poco de aire y tomarse un tiempo. 

Y en este caso, necesitaba tomarme un respiro para escribir estas palabras y no ahogarme en ellas.

Tengo la sensación de haber vivido más momentos estás últimas semanas que no en mis años de vida. Y es que cuando una se implica en lo que le gusta, el tiempo vuela y no puedes detenerlo aunque quieras. 

Adoro el fútbol, sus reglas, las estrategias... 

Adoro no ser de las únicas chicas que lo viven intensamente. Y ahora es cuando viene la pregunta: "¿Del Barça o del Madrid?". Mi respuesta, "Del Barça". Son muchos los momentos vividos con el Barça:

- Chelsea vs Barça (Stamford Bridge - Semifinal Champions): Gol de Iniesta en el minuto 93.

- Barça vs Madrid (Camp Nou - LFP): 5-0

- Madrid vs Barça (Santiago Bernabeu - Semifinal Champions): 0-2

Aunque de pequeña me enseñaron a querer lo cercano, lo propio y lo nuestro. 

Solíamos correr por los pasillos de la Unió Esportiva Lleida, nos sentábamos dónde queríamos, veíamos el partido de pié, siempre a primera fila detrás de los banquillos para poder gritar bien fuerte a nuestros jugadores. Asomábamos las cabezas tras el muro para que nos vieran. Y un sin fin de anécdotas inolvidables. 

Un equipo me ha dado todo esta temporada, un equipo que ha luchado con uñas y dientes por estar ahí (que "estar" ya es mucho).

El equipo de mi ciudad natal. El sucesor de la UE Lleida. El Lleida Esportiu.

Una temporada buena con una lucha constante hasta el último minuto. Una temporada que nos ha hecho vibrar a toda la ciudad. El volver a ver el Camp d'Esports lleno de ambiente y sentimiento, del color azul, nuestro color. Un equipo que ha llegado lejos para luchar sin tirar la toalla en ningún momento, lleno de magníficos jugadores que has sudado hasta llegar al final.

Donde me he visto implicada en vídeo y montaje para motivar a los jugadores, para que supieran que estábamos allí, que la afición seguía presente.

Pero los finales siempre duelen.

El "no juego" y el "no fútbol  terminaron con un sueño. La suerte y la psicología del contrario se apoderaron y tomaron las riendas de la eliminatoria.

Pero la afición seguíamos ahí. Y aquí nos quedaremos.

GRACIAS.

¡¡¡Sois grandes!!!


L.

 Pase a la fase de playoff

Primer partido de playoff (contra el Leganés)

Con un aficionado del Leganés

 En el Camp d'Esports, antes del partido contra el Leganés

Super compra de 25 entradas para el Lleida vs Jaén

 Primeros en entrar en el Camp d'Esports (Lleida vs Jaén)

Lleida No Es Rendeix

De vegades val més una imatge que mil paraules per llegir. A molts els fa mandra llegir un text infinit i prefereixen un vídeo. De fet, m'agradaria saber quantes persones llegeixen diàriament. I quantes es llegeixen un article llarg en un diari.

Em fa mandra escriure coses que no es llegiran, així que, al despertar aquest matí m'he adonat que valia la pena fer el que he fet. Un vídeo d'allò més cassolà, recent aixecada (bé, alguns minuts després, està clar).

Però m'ha vingut la inspiració i aquí en teniu el resultat.

Veure a youtube: http://youtu.be/Mwl76ZYx5DI

Lluita, sacrifici, esforç i cinturó apretat.

Ni tot és tan negre ni tot és tan blanc. Es diu que les dones tenim un ventall de colors més ampli que els homes i que on ells veuen gris nosaltres hi veiem gris cendra, gris boira i un llistat de grisos infinit. 

Però tots veiem el negre quan es negre. En aquest país hi ha molt lladre (i no em refereixo a aquelles persones que tenen necessitat de robar per sobreviure). El veritable lladre és el que roba a tots els ciutadans. Si, Urdangarín! Tu n'ets un clar exemple; estàs imputat en un cas (i se que imputat no vol dir acusat, però tens totes les "papeletes" per caure-hi de quatre potes). I sembla que des dels països àrabs et volen oferir una feina perquè tinguis uns bons ingresos. Carai! No hi ha res com ser gendre del Rei. Què pasa? Que tots hem de fer cap al teu estil de vida per fer uns calerons?

I molts us preguntareu per què escribic tot això dels colors, dels negres, els grisos i els blancs.

El treball ben fet al llarg dels anys té el seu reconeixement. Fer la feina ben feta no vol dir riure les gràcies a les autoritats ni a ningú. Significa anys de lluita, sacrificis, esforços i estrenye's el cinturó fins gairebé ofegar-se.

I Lleida és un clar exemple de província lluitadora que està suant la cansalada per sortir-se'n. De província que, tot i no tenir mar, ni platges, ni costa... existeix. Perquè de nosaltres només es recorden quan senten noms com Àngel Ros, Carles Puyol, Marc Márquez, Isidre Esteve, Saúl Craviotto, la Vall de Boi i Baqueira Beret, entre d'altres. 

En motiu de la 13a edició dels Premis a la Iniciativa Comercial i als Establiments Comercials Centenaris, la Generalitat de Catalunya ha atorgat a la Secretària General de la Federació de Comerç de Lleida, Maria Rosa Armengol, un premi molt merescut en reconeixement per la feina ben feta en el món del comerç; per lluitar, sacrificar-se, esforçar-se i estrenye's el cinturó fins aconseguir el que es volia per tal que Lleida tingués nom propi, juntament amb un gran equip de professionals de la casa. 

I gràcies a ella i a totes aquelles persones que viuen del comerç i que cada dia estan al peu del canó, Lleida torna a brillar.